dilluns, 18 de juny del 2007

23. Carlinades. El "Far West" a la catalana

Abstract: review of the Cossetània book "Carlinades. El "Far West" a la catalana", about the Carlist Wars in Catalonia.

Carlinades. El "Far West" a la catalana.
Jaume Grau, 2007
Cossetània Edicions. 127p.

El segle XIX espanyol sempre m'ha costat una mica. Entre republicans i monàrquics, absolutistes i liberals, jacobins i federalistes o isabelins i carlins, és força complicat entendre el tripijoc polític de l'època. Amb aquest llibre, la cosa m'ha quedat força més clara.

Carlinades pretén analitzar les tres Guerres Carlines que hi va haver a Catalunya durant el XIX: 1833-1840, 1847-1849 i 1872-1876, incloent el pronunciamento de Montemolín el 1860 i la Gloriosa Revolució de 1868. Carlinades és un llibre que forma part de la col·lecció En Guàrdia!, dirigida per Enric Calpena i Oriol Junqueras, que pretenen divulgar la història militar de Catalunya en l'estil que fan servir als seus veterans programes de ràdio En Guàrdia! i El nas de Cleòpatra. Els dos llibres anteriors d'aquesta col·lecció són El Maquis i La Catalunya republicana.

Les guerres carlines van ser un període força anàrquic de la nostra història. La revolució industrial i les idees liberals van xocar amb la tradició de Déu, pàtria i furs que defensaven els carlins. A Catalunya, a més, les constitucions liberals espanyoles promovien la centralització de l'administració i miraven de retallar qualsevol tipus d'autogovern com a símbol de modernitat centralista. Això xocava amb la inèrcia de l'autogovern català, estroncat el 1714 però encara molt present en el record dels quadres polítics catalans. El propi General Prim, en una sessió a Corts, s'exclama si potser els catalans hauran de tenir el ganivet de tallar el pa lligat a la taula tal i com va ser obligatori en temps de l'infame Felip V de Castella.

A Catalunya els carlins van dominar sobretot les zones de muntanya (la Seu, Solsona, Berga, Olot) i les terres de l'Ebre (el Maestrat, els Ports). Les grans ciutats eren liberals però va haver-hi incursions carliens fins a Vic, Terrassa o Reus. L'exèrcit central sovint es perdia per les muntanyes i els carlins, pocs i mal armats, es feien fonedissos de seguit. Per això el llibre té el subtítol de "Far West" a la catalana. Cal recordar, però, que aquestes guerres van deixar una petja cruel: cada cop que un bàndol conqueria una plaça enemiga, tots els presoners eren afusellats a la plaça del poble. Això no va aconseguir acabar amb les guerres sinó crear cada cop més set de venjança per part d'uns o altres.

També és curiós observar l'evolució del carlisme al segle XX. Els carlins van recolzar el cop d'estat falangista del 1936, però en guanyar, Franco els va apartar del poder. Al Museu de la Batalla de l'Ebre de Tortosa hi podem veure un carnet d'infermera carlista on hi diu clarament que lluiten pel restabliment de la monarquia, una cosa que no van aconseguir fins al 1975.

L'estil del llibre és amè i ben escrit. Les idees s'expressen amb claredat i està ben il·lustrat amb fotografies i gravats de l'època que ens ajuden a situar-nos en el context del segle XIX.

La meva valoració: molt interessant.

22. ASL. Partida 22. S21 Clash at Borisovka

Abstract: play of ASL scenario S21

Advanced Squad Leader. Starter Kit.
Escenari S21. Borisovka, URSS, 14 de març de 1943.
Partida 22. 2007/06/16. GA i JB (URSS) vs MC (Alemanya). Torns 1-5. 8 hores.

Repetim amb en JB l'escenari S21 de
l'Starter Kit #3, ideal per aprendre el funcionament dels tancs. Podeu veure el resum de la partida 21, també de l'escenari S21, ací. Aquest cop jo porto els alemanys i en GA els russos, junt amb en JB.

Aquest cop el plantejament rus és diferent. Després de veure que disparar un tanc en moviment és qualsevol cosa menys recomanable, els russos decideixen usar els models 43 del T34 per obtenir posicions de tir llunyà. D'aquesta manera pretenen impedir bones posicions de tir als tancs alemanys. Un T34 M43 de la secció d'en GA queda copat pels arbres. Els T34 M41, mentrestant, no aturen els motors per evitar els perills d'immobilització dels seus motors.

El jugador alemany busca les posicions avantatjoses dels turons del sud, però rep una colla de tirs dels T34 des de l'altra banda del mapa. Els dos Tiger cobreixen bona part del mapa i amenacen amb foc creuat la secció de tancs d'en GA, tot i que un dels Tiger queda massa reculat a l'extrem del mapa. Al segon torn, en el PrepFire rus, dos Pz IV són destruits (un d'ells per impacte crític) i tres T34 atravessen la línia alemanya. En el DefFire i el PrepFire alemanys, tres T34 són destruits. Tres a dos.

Al tercer torn, els tres T34 que havien superat la línia alemanya surten del mapa i puntuen. Cinc a tres. Un T34 que s'havia refugiat al bosc central cau finalment al cinquè tret, bombardejat des del torn anterior pel Tiger i el Pz IV que cobreixen la part oest. Tota l'acció es centra ara en l'est del mapa. Cinc a quatre.

Els russos intenten creuar a la desesperada per davant dels Tigers. El blindatge pesat alemany aguanta els impactes dels T34. Només atravessar el mapa els pot donar la victòria. Un dels tancs passa (amb el canó espatllat), però un altre cau. Sis a cinc. Un Pz IV destrueix el canó i es retira del combat. En l'últim torn, el T34 M43 restant s'amaga al bosquet de la part est, però és acorralat per un Tiger (l'altre ha trencat el motor) i per un Pz IV i és finalment destruit. Sis a sis. Empat a punts i victòria pels alemanys, ja que els russos no han aconseguit les seves condicions de victòria.

Si comparem aquesta partida 22 amb la partida 21, veiem que les tàctiques russes canvien una mica, però no les alemanyes. En aquest escenari els alemanys tenen poques unitats i els dos Tiger són molt poc maniobrables i poden trencar el motor, per tant han de mantenir posicions defensives i anar tombant els russos. Els russos tenen molta velocitat i tant el T34 M41 com l'M43 són superiors al PzIV, però no tenen res a fer davant el PzVI: ni poden atravessar el seu blindatge ni poden aguantar els seus impactes.

Dues partides, dues victòries alemanyes, tot i que per la mínima: trobarem una tàctia que asseguri la victòria russa? D'alguna manera cal combinar la velocitat en travessar el mapa amb la destrucció d'alguns PzIV per compensar les inevitables pèrudes fetes pels Tiger. S'admeten idees!

dilluns, 4 de juny del 2007

21. Cassino 1944

Abstract: review of the Osprey book "Cassino 1944".

Cassino 1944
Ken Ford, 2004
Il·lustracions de Howard Gerrard
Osprey. 96p.

Cassino va ser una de les batalles més dures de la Segona Guerra Mundial, pel que fa als aliats occidentals. El front rus va ser un altre món, on l'horror excedia la imaginació dels occidentals, però en la nostra banda de la guerra, on els generals havien de protegir les vides dels seus soldats, les batalles realment dures van ser poques: la Batalla d'Anglaterra, El Alamein, Normandia, Arnhem... i Cassino. O Montecassino, com es coneix també la batalla.

Cassino és un poble del Lazio que cobreix l'entrada a Roma pel cantó sud. Us recomano contemplar-lo des del GoogleEarth perquè així s'entén perfectament la situació estratègica del poble... i la del seu monestir. Cassino té dues peculiaritats: la primera és el castell que senyoreja el poble des de dalt d'un turó. La segona és el monestir benedictí que senyoreja tota la vall del Liri des de dalt de la muntanya anomenada Montecassino.

Cassino va ser la posició que el Generalfeldmarschall Albrecht Kesselring va triar com a plaça forta de la Línia Gustav, la línia defensiva construida a Itàlia per l'Organització Todt. Quan els aliats van anar pujant des de Sicília es van anar trobant línies defensives cada cop més complexes i difícils de passar, fins que a Cassino van topar amb un mur infranquejable.

La batalla va durar del 3 de desembre de 1943 al 19 de maig de 1944. Mig any. Massa temps per a una Europa que esperava amb deler l'alliberament del jou nazi. De fet, tot just conquerit Montecassino els aliats desembarcaven a Normandia, en un front que tindria més èxit que l'italià. Quan va acabar la batalla, tant el poble de Cassino com el castell i el claustre de Montecassino havien estat destruits totalment. Cada metre quadrat de terreny havia estat destruit en l'intent aliat de trencar la defensa alemanya. Irònicament, al convertir el camp de batalla en runes, el van convertir en una defensa urbana ideal i en inaccessible als blindats aliats. L'havien convertit en l'Stalingrad italià.

Aquest llibre d'Osprey ens situa perfectament, a través de texts i il·lustracions, en aquesta dura campanya que va veure lluitar soldats de vint-i-sis països diferents: les tropes del xoc inicial (alemanys, nordamericans, britànics, francesos), les tropes de segona línia (neozelandesos, indis, canadencs, sudafricans, polonesos, marroquins, algerians i tunisians) i tots els reemplaços que els aliats van anar duent per cobrir les tropes que se n'anaven a preparar l'atac a Normandia (italians rendits, japoneso-americans, nepalesos, brasilers, grecs, jueus palestins, etc.). Tot plegat va fer que el gran èxit aliat fos mantenir unida tanta i tanta gent sota un enemic comú (i sovint evitar que es barallessin entre ells).

Cassino va veure tres grans batalles, cada una més dura que l'anterior i totes similars: atacs quasi frontals dels aliats contra posicions perfectament defensades pels paracaigudistes alemanys. El Tinent General Mark Clark no va mostrar grans qualitats tàctiques, però finalment va reeixir en ocupar Roma ell primer (tot i que pel cost de deixar escapar els alemanys en retirada).

Cassino va veure també com fracassava un desembarcament que l'havia d'auxiliar: Anzio, que es va convertir en un cap de platja tapat perfectament pels alemanys i que al final va haver de ser rescatat pels propis soldats de Cassino. Aquesta batalla va estar farcida d'anècdotes i actes de sacrifici estèril. Encara avui es guarden els cementiris de tota la gent que hi morí (54.000 aliats i 20.000 alemanys). Ah, el monestir al final va caure sota l'atac de les tropes poloneses, que hi van hissar la seva bandera nacional.


La meva valoració: excel·lent.

20. Khe Sanh 1967-68

Abstract: review of the Osprey book "Khe Sanh 1967-68".

Khe Sanh 1967-68
Gordon L. Rottman, 2005
Il·lustracions de H. Gerrard i P. Dennis
Osprey. 96p.

Gordon L. Rottman es va presentar voluntari a les Forces Especials durant la Guerra de Vietnam. Va servir a les Forces Especials en infanteria aerotransportada, patrulles de llarga distància i intel·ligència. Actualment és monitor de Forces Especials i escriptor free-lance. En aquest llibre de la sèrie Osprey Campaign, Rottman ens presenta el setge de Khe Sanh, una de les batalles més grans de la Guerra de Vietnam.

Khe Sanh era una base militar situada a la cantonada enter Vietnam del Nord, Vietnam del Sud i Laos. De fet no tenia molta importància com a destacament i només la feien servir les Forces Especials per fer incursions dins de Laos contra la línia Ho Chi Minh (o Truong Son), el conjunt de camins i carreteres usat per Vietnam del Nord per atacar Vietnam del Sud a través de Laos i Cambodja.

Quan el juliol de 1967 els EUA van detectar que força contingents comunistes es concentraven a la zona, van decidir reforçar Khe Sanh per provocar-hi un atac. Segurament Vietnam del Nord voldria repetir un Dien Bien Phu, però es trobaria que l'exèrcit americà no era el francès. La zona va viure una escalada de tensió, combats i augment tropes fins que l'agost de 1967 l'exèrcit de Vietnam del Nord (NVA) la va aïllar per terra. Durant els vuit mesos següents tots dos exèrcits van abocar grans quantitats de gent i recursos per controlar aquesta base, tant per motius estratègics com sobretot per motius propagandístics. Els EUA no deixaven de bombardejar la zona amb els B-52 mentre que l'NVA feia atacs amb carros blindats que escombraven les posicions avançades nordamericanes. Fent un paral·lelisme, Khe Sanh s'estava convertint en el Gettysburg del Vietnam.

El gener de 1968 va esclatar l'ofensiva del Tet, en que l'exèrcit comunista va trencar la treva respectada fins llavors cada any per atacar totes les posicions vitals de Vietnam del Sud. Aquesta ofensiva va tenir grans èxits propagandístics (com ara l'atac a l'ambaixada americana de Saigon), però no va tenir cap èxit militar i de fet va significar l'eliminació total del Vietcong, les tropes irregulars que operaven a Vietnam del Sud. De fet, es creu que aquest sacrifici del Tet va ser volgut per l'NVA ja que el Vietcong no estava a les ordres del Partit Comunista, i podia convertir-se en un enemic intern un cop la guerra estigués guanyada, una mica com va fer el PCE amb el POUM, per entendre'ns. Tot això no ho sabrem del cert fins que hi hagi un règim democràtic a Vietnam.


El Tet, però, va fer que tots dos oponents a Khe Sanh lluitessin en condicions molt pitjors, ja que els recursos es destinaven a altres bandes. Finalment, l'abril de 1968 l'exèrcit dels EUA va obrir el camí fins a Khe Sanh i el setge va acabar. L'NVA va abandonar la zona, però a continuació els EUA també van abandonar la zona, en una decisió molt poc pensada de cara a la premsa. L'NVA va tornar a ocupar la zona i va declarar a tot el món que havien guanyat un nou Dien Bien Phu.

Això és la idea de la batalla que m'he fet llegint aquest llibre. És un llibre prou ben escrit, sobretot en la descripció dels combats i de les condicions de vida dels soldats. Hi manca força informació sobre els comunistes, però de fet moltes d'aquestes dades encara no són públiques. L'autor té l'experiència d'haver participat en fets similars i ho utilitza per situar millor el lector, sense fer el fatxenda. Algunes parts més farragoses són les ordres de batalla i composició dels exèrcits, que es poden llegir en diagonal. Les il·lustracions estan ben fetes i et situen dins de diverses fases del combat. Les fotos també estan ben triades. En resum, és llibre ben fet sobre una de les batalles més dures d'aquella llarga guerra.

La meva valoració: interessant.

19. The Rhineland 1945

Abstract: review of the Osprey book "The Rhineland 1945".

The Rhineland 1945.
Ken Ford, 2000.
Il·lustracions de Tony Bryan.
Osprey. 96p.

Mira que he llegit llibres sobre la Segona Guerra Mundial i mai havia sentit a parlar de l'Operació Veritable. Va ser a través d'un mòdul de l'Advanced Squad Leader que vaig tenir la primera notícia de l'existència d'aquesta operació. I és que després de les batalles de Normandia, Arnhem i les Ardennes, la neteja de l'espai enter el Rur i el Rin no té l'èpica de les batalles espectaculars.

Però aquesta va ser una operació realment important. Era necessària per poder creuar el Rin i poder envair Alemanya (i acabar amb la guerra a Europa) i va ser una enorme operació perfectament dissenyada per Eisenhower, Montgomery i Bradley. En aquells moments (febrer de 1945), la diferència de forces entre els exèrcits aliats i els alemanys era tan brutal que la batalla només podia acabar amb victòria aliada, però l'objectiu era ja aconseguir la victòria amb el mínim de baixes aliades. Ja se sap que mantenir una guerra en democràcia és molt costós políticament, sobretot quan els votants no estan sent bombardejats ni massacrats per ningú (vegeu-ne l'opinió de Clint Eastwood a Flags of our fathers).


Aquest llibre d'Osprey ens ofereix una descripció molt amena i interessant d'aquesta important batalla. Alemanya començava a tenir la guerra a les seves fronteres. Per un costat, les democràcies occidentals. Per l'altre costat, l'URSS. Les batalles al front oriental eren enormes carnisseries on la vida dels soldats no tenia cap valor en cap dels bàndols i on la rendició era impensable. Les batalles al front occidental, en canvi, eren d'un rang menor, però cada soldat mort era un argument més per l'incipient moviment pacifista que volia aturar la guerra contra el feixisme. Els combats s'havien de guanyar sense morts propis.

Aquest llibre, subtitulat The last killing ground in the West, ens ofereix mapes perfectament il·lustrats i un bon recull de fotos ben escollides. Les descripcions dels moviments i les seves avaluacions per part de l'autor estan ben escollides. El text no queda aixafat per les descripcions tècniques i, en canvi, es dóna força importància a les pressions polítiques que rebien els generals de cada bàndol. És curiós que, després dels alemanys, que havien d'obeir a Hitler o ser afusellats, fossin els canadencs els qui tenien els generals més collats per part del govern.



Veritable va ser la part nord de l'operació de neteja, executada per canadencs i britànics. La part sud es va anomenar Grenade i la van executar els nordamericans. Els alemanys havien volat els dics de contenció dels rius de la zona i l'aigua arribava del riu als búnquers de la Línia Sígfrid. Una divisió canadenca va haver de moure's en barca per conquerir un conjunt de poblets aïllats per l'aigua i fortificats pels alemanys. Tot un exèrcit nordamericà va ser aturat dues setmanes per la crescuda dels rius provocada pels enginyers alemanys. Els combats més durs es van produir als boscs de Reichswald i Cleve i a la carretera de Calcar. Finalment, la negativa de Hitler a permetre la retirada de les tropes a darrera al Rin va provocar que més de dos-cents mil soldats alemanys fossin encerclats pels aliats i capturats. Al cap d'un mes, la guerra a Europa hauria acabat.

dissabte, 2 de juny del 2007

18. Festa del Timbaler del Bruc, la Fira de la Guerra del Francès

Abstract: commemoration in the town of El Bruc of the battle against the Napoleonic Army during the Spanish War of Independence (1808-1814).

Avui i demà (2 i 3 de juny de 2007) es commemora al Bruc la famosa Batalla del Bruc, de la Guerra del Francès (1808-1814). Us copio la informació del web:

La festa, amb la fira d’època corresponent, commemoren els fets ocorreguts el juny de 1808. Concretament el 4 de juny de 1808 una columna francesa sortí de Barcelona en direcció a Manresa, Lleida i Saragossa.

La vigília de la batalla, el dia 5 de juny de 1808, es van tallar pins i van cavar foses per barrar el pas als francesos. Els efectius de la columna francesa sumaven 3.800 homes. El resultat de l’emboscada estratègica del dia 6 de juny fou la retirada de la columna francesa, amb 300 efectius morts i un dels canons perdut en ensorrar-se el pont d’Abrera, quan es retiraven.

Pocs dies després, els francesos van preparar una acció de represàlia. El 14 de juny de 1808 va tenir lloc un segon enfrontament, molt més important des de la perspectiva militar. El número de soldats francesos era molt superior que a la primera batalla, mentre que les forces que se’ls enfrontaren disposaven de menys efectius; el fet de comptar amb quatre peces d’artilleria va provocar una segona victòria dels del país.

Anys després, l’any 1809, s’incorporava la llegenda del Timbaler. L’historiador Cabanes parlava del minyó de Santpedor, convertit en "general en xefe". Es parla que aquest jove, per alguns autors Isidre Lluçà i Casanoves, nascut a Santpedor el 15 de març de 1791 i mort el 7 d’abril de 1809, va dirigir la batalla amb un timbal com els que s’utilitzaven a les confraries.



Avui es celebra la festa no per commemorar uns fets bèl·lics sinó com un signe d’agermanament entre els pobles i com a testimoni de la importància de la pau.


Més informació en aquest web.