dimarts, 9 de desembre del 2008

158. Here I Stand, Partida 3 Torn 1 Fase 3

Abstract: Diet of Worms phase of the first turn of Here I Stand.

Podeu llegir ací la fase anterior.

Després de jugar la Fase 1: Les 95 Tesis de Luter, hem fet la Fase 2: Diplomàcia. Al ser el primer torn només hem fet una diplomàcia limitada per correu electrònic del jugador anglès amb el francès i l'hapsburg. Com a Protestant, desconec el contingut de les negociacions.

Ara ve la Fase 3: La Dieta de Worms. Aquesta fase, igual que la 1, només es fa al primer torn.
En aquesta fase es simula la conferència que l'Emperador Carles V va mantenir a Worms amb els representants de l'Església Catòlica i el moviment Protestant, per mirar de fer tornar l'aigua al riu. La Dieta de Worms va acabar sent un fracàs per la manca de diàleg entre les parts; el Protestantisme va ser condemnat com una heretgia i les relacions es van tensar encara més.

Els jugadors Hapsburg, Papat i Protestants hem passat en secret una carta cadascú al jugador anglès, que ha fet d'àrbritre. Els jugadors catòlics sumen els valors (CP) de les seves cartes i el jugador protestant suma 4 al valor de la seva carta. Llavors es llancen tants daus com punts per bàndol i es compten els hits; la diferència de hits són canvis de Reforma o Contrareforma.

L'Hapsburg ha jugat la carta 91: Ransom (3 CP), el Papat la carta 65: A Mighty Fortress (4 CP) i els Protestants la carta 73: Diplomatic Marriage (5 CP).

El bàndol catòlic tira 7 daus (3+4): 1, 6, 6, 3, 2, 3, 1. Obté 2 impactes.
El bàndol protestant tira 9 daus (5+4): 1, 5, 2, 2, 5, 4, 6, 5, 4. Obté 4 impactes.

Això vol dir que els Protestants guanyen la Dieta de Worms per dos punts de diferència.

Decideixo convertir a la Reforma les ciutats de Leipzig i Erfurt (han de ser ciutats de parla alemanya).

Ara cal fer el desplegament de primavera dels exèrcits nacionals (excepte el Protestant, que no en té) i començar la ronda d'accions.


Cliqueu al mapa per ampliar-lo. Podeu veure al nordest d'Alemanya algunes zones Protestants (peces de control amb base blanca) i la figura marró de Luter.


Apunts relacionats:

dissabte, 6 de desembre del 2008

157. Here I Stand, Partida 3 Torn 1 Fase 1

Abstract: 95 Theses phase of the first turn of Here I Stand.

He començat una nova partida de Here I Stand.

Aquest cop la jugo combinant el VASSAL amb l'ACTS. El VASSAL és el conegut motor de jocs de taula per jugar a través d'Internet: es pot moure una peça per la pantalla i l'oponent veu el moviment. Les partides es poden gravar en el moment que es vulgui i també es pot registrar cada acció del jugador per enviar-la a l'oponent si no estan connectats en directe.

El problema del VASSAL amb un joc com Here I Stand és que és un joc de molta interacció, amb les cartes per activar les unitats i amb diplomàcia. Aquí hi entra l'ACTS (Automatic Card Tracking System) que és un servidor que permet crear partides de diversos jocs i en gestiona el joc de cartes, les tirades de daus i els missatges entre jugadors.

La manera de funcionar és ara fer els moviments i tirades de cartes per l'ACTS i anar gravant la situació sobre el mapa en un arxiu VASSAL que s'envia a tothom. Així es pot jugar fins i tot sense desplegar el tauler físic.

Aquesta meva tercera partida de Here I Stand és a sis jugadors (l'ideal), dels quals som tres catalans i tres bascos (un dels jugadors és en Peperinni, habitual de Juguem Els Divendres). A mi m'ha tocat dur el Protestant, és a dir Luter, Zwingli , Cranmer i Calví. Els altres jugadors porten els Otomans, els Hapsburg, Anglaterra, França i el Papat.

Els líders inicials de cada facció són Sulimà I pels Otomans, Carles V pels Habsburg, Enric VIII per Anglaterra, Francesc I per França, Lleó X pel Papat i Martí Luter pel Protestant. Això de dur un personatge homònim és un bon presagi. ;-)

Hem començat el joc amb la fase especial de les 95 Tesis de Luter. Som al 31 d'octubre de 1517. Com a Luter, m'he dirigit a la Schlosskirche de Wittenberg i hi he penjat les 95 Tesis. Això ha provocat la col·locació a Wittenberg de la peça de Luter, la conversió a la Reforma de Wittenberg i l'activació dels seus dos regiments regulars.

Recordem que, a nivell del joc, a Alemanya hi ha sis electorats: Augsburg, Trier, Colònia, Wittenberg, Mainz i Brandenburg. Cada cop que un d'aquests electorats es passa a la Reforma, els seus regiments s'activen sobre el tauler, però fins que no s'activi l'esdeveniment de la Lliga d'Esmalcalda (Schmalkaldic League), el Protestant no pot fer servir aquestes unitats (i cap altre jugador tampoc el pot atacar). Tot i que al segle XVI Alemanya encara no existia com a tal, uso aquest nom modern per simplificar la nomenclatura.

A continuació les 95 Tesis permeten fer cinc intents de Reforma amb un dau addicional cada una. A més, si els intents es fan a territori de parla alemanya, el Protestant guanya els empats.
  1. Reforma a Brandenburg (molt important perquè és un electorat i aporta un regiment). Tiro 4 daus (Luter, Wittenberg, 1xreg, 95 Tesis): 6, 5, 1, 2. Com que el Papat no pot superar un 6 i Brandenburg és de parla alemanya i per tant el Protestant guanya els empats, no cal tirar pel Papat. Brandenburg passa a la Reforma i el seu regiment es posa sobre el mapa. Això m'ajudarà a convèncer els seus veïns.
  2. Reforma a Magdeburg. Tiro 6 daus (Luter, Wittenburg, Brandenburg, 2xregs, 95 Tesis): 3, 6, 3, 6, 1, 2. Magdeburg passa a la Reforma.
  3. Reforma a Lübeck. Tiro 4 daus (Brandenburg, Magdeburg, 1xreg, 95 Tesis): 6, 5, 4, 6. Lübeck passa a la Reforma.
  4. Reforma a Stettin. Tiro 4 daus (Brandenburg, Lübeck, 1xreg, 95 Tesis): 5, 4, 5 3. El Papat tira 1 dau (mínim): 1. Stettin passa a la Reforma.
  5. Reforma a Hamburg. Tiro 2 daus (Brandenburg, 95 Tesis): 2, 3. El Papat tira 2 daus (Bremen, Brunswick): 4, 6. Hamburg es manté Catòlica.
El resultat final de la fase de Les 95 Tesis és que passem de 0 a 5 espais protestants i per tant el Protestant passa de 0 a 1 VP i el Papat de 19 a 18 VP.

Cliqueu al mapa per ampliar-lo. Podeu veure al nordest d'Alemanya algunes zones Protestants (peces de control amb base blanca) i la figura marró de Luter.

Bon inici de partida. Ara veurem què passa amb les negociacions d'Enric VIII amb Francesc I i Carles V i amb la Dieta de Worms, abans de començar les accions del primer torn.

Apunts relacionats:

diumenge, 30 de novembre del 2008

156. Fotos de la Jornada ALPHA ARES 2008


Recull d'algues imatges de les jornades de les darreres jornades organitzades pel club ALPHA ARES de Barcelona, celebrades a les Cotxeres de Sants.

S'hi van realitzar partides de BloodBowl, DBM, War in Flames, Advanced Squad Leader entre els jocs mes concurreguts. No van faltar el jugadors que involucrats en els seus exercits lluien els uniformes pertinents.

Partides ràpides per a tornejos i llargues partides d'estrategia. Tot plegat en un entorn molt distès i perfecte per la pràctica d'aquests jocs.









155. Paparazzi

Abstract: description of the card game Paparazzi.

Paparazzi és un joc de cartes més aviat infantil tot i que té un toc adult en les il·lustracions.

La idea del joc és simple: un grup de celebritats de les revistes del cor s'estan banyant despullats en una piscina. De cop s'adonen que els paparazzi els han detectat; apaguen els llums i es vesteixen a corre-cuita. Quan els llums s'encenen, s'hauran posat la seva roba o la d'altri?


Cada jugador de Paparazzi du una celebritat que és una caricatura basada en un personatge real (actrius, futbolistes, etc.). Hi ha cinc categories de roba (roba interior, roba de dalt, roba de baix, sabates i complements). Cada personatge té cinc peces de roba, una de cada categoria. Tota la roba de tots els personatges es marca amb una icona fosforescent per cada categoria.


Per jugar cal barrejar les peces de roba sobre la taula. Llavors s'apaga la llum i només es veuen els indicadors fosforescents de les categories. Cada jugador ha d'agafar la roba que creu que és la seva (una peça per categoria) i quan s'encén la llum es revelen les peces que s'han agafat correctament.

És un joc ràpid per jugar-ne unes quantes partides; és més apropiat per a jugadors infantils (els meus nebots de 7-8 anys el van gaudir d'allò més) o per hores etíliques de la matinada.

Aquest joc va ser un obsequi de la botiga Landròmina de Terrassa.
Les imatges són de BoardGameGeek.

diumenge, 23 de novembre del 2008

154. Agricola

L'Agricola és un joc d'estil alemany aparegut el 2007 i que s'ha situat en les primeres posicions dels jocs favorits per l'afició. El joc simula el desenvolupament d'una granja a l'Europa central dels segles XVII-XVIII.

Agricola és un joc per 1-5 jugadors. Cada jugador du una família de pagesos que viu en una masia. L'objectiu del joc és aconseguir el màxim número de punts al final de les 14 rondes que sempre dura. Els punts s'aconsegueixen ampliant la família, millorant la masia (de fusta a totxo, de totxo a pedra), sembrant més camps, recollint la collita (cereals i vegetals) i ampliant el bestiar (xais, porcs, vaques). Cada àmbit de puntuació on no prosperem ens donarà punts negatius, així és que cal no descuidar cap part de la masia però alhora potenciar-ne alguna part per aconseguir força punts.


El joc no té components d'atzar excepte 14 cartes que es reparteixen a cada jugador entre un conjunt de centenars de cartes. Són 7 cartes d'oficis i 7 cartes de millores menors. Es poden posar en joc com qualsevol altre acció.

Les accions són el cor del joc. Són tan diverses com "sembrar un camp", "comprar xais", "tallar fusta", "ampliar la masia", "pescar peix" o "ampliar la família". Sobre el taulell central hi ha unes quantes accions inicials (de 10 per a un o dos jugadors a 16 per a 5 jugadors) i 14 accions posteriors que es van destapant a cadascuna de les 14 rondes del joc. A cada ronda cada jugador pot agafar un membre de la família (comencen amb 2) i fer-li fer una acció. Aquella acció queda usada durant tota la ronda i cap altre personatge de cap jugador la pot fer. De tota manera, hi ha algunes accions repetides en diverses caselles. L'ordre de joc es determina a l'atzar i és vital per aconseguir alguna acció preuada: per això una de les accions és "ser el primer jugador", per poder escollir primer a la ronda següent i fins que algú altre no esculli també aquesta acció.

El darrer element del joc són les millores: millores majors, millores menors i oficis. Les millores majors són un conjunt de deu millores de la masia (llar de foc, cuina, pou, forn i tres oficis bàsics), que sempre són les mateixes i que ofereixen avantatges durant la partida i punts extra al final de la partida.

Les millors menors i els oficis són cartes que es reparteixen al començar la partida. N'hi ha centenars. Literalment. Cada jugador en rep set que podrà activar si vol en una acció específica. Poden oferir avantatges més o menys evidents, que sobretot es potencien quan es juguen fent combos o combinacions. La quantitat de combinacions que ofereixen és, per tant, innombrable.

L'Agricola funciona molt bé amb qualsevol número de jugadors perquè s'adapta a través del sistema d'accions. La seva ambientació és pacífica i no hi ha agressions entre jugadors, cosa que el fa ideal per al joc femení-familiar però alhora requereix un bon pensament i una bona planificació de les accions a fer, cosa que el fa apte per a les ments més maquiavèliques.

Les fotos són de BoardGameGeek.

dissabte, 15 de novembre del 2008

153. Quin és el vostre exèrcit de la Segona Guerra Mundial?

Una enquesta divertida [anglès] que us pregunta sobre els vostres estils militars per assignar-vos un exèrcit de la Segona Guerra Mundial.

A mi m'han sortit una anàlisi força catalana: que prefereixo resoldre el conflicte amb política abans que amb violència però que un cop dins el conflicte perdre les batalles no significa rendir-se. I això em dóna la puntuació de:
  • 88% França, França Lliure, La Resistència
  • 81% Finlàndia
  • 75% Polònia, Regne Unit i Commonwealth

dimecres, 12 de novembre del 2008

152. 11 de Setembre. Setge 1714

Abstract: review of the game 11 de Setembre. Setge 1714, about the siege of Barcelona during the War of the Spanish Succession.

11 de Setembre. Setge 1714 és un joc editat per CatImperium que recrea l'assalt de les tropes franco-espanyoles contra la ciutat de Barcelona, l'onze de setembre de 1714. L'assalt i la posterior rendició de la ciutat van significar la fi de l'estat català ja que el vencedor de la guerra, Felip V, va instaurar la dinastia dels Borbó i va eliminar tots i cadascun dels elements que doten de sobirania una nació (excepte el Codi Civil, que va sobreviure). Per a més informació, llegiu sobre la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715).

El joc l'he comprat avui a Landròmina (Terrassa) per celebrar el meu sant. Fixeu-vos en la tapa de la portada: espectacular! Segons expliquen, s'ha volgut superar la imatge romàntica del conflicte per centrar-se en la realitat del XVIII: durant el segle de les llums la guerra es convertí en un art i els uniformes, regiments i maniobres al camp de batalla van excel·lir. Catalunya no en fou una excepció i en la defensa final de Barcelona els militars catalans van aplicar ordre i seny en la defensa a mort de la seva llibertat.


El joc de CatImperium recrea l'assalt a Barcelona a nivell tàctic. Cada unitat equival a una companyia d'entre 60 i 100 soldats, un centímetre del mapa equival a 10 metres d'espai físic real i el joc dura 12 torns que representen des de les 4.30 de la matinada fins a les 15.00 del mateix dia, més o menys una hora per torn.

El mapa representa la part est de la Barcelona de l'època, des del Pla de Palau fins a les muralles. La defensa de Barcelona en el moment de l'assalt presenta quatre bretxes a la muralla (Molins, Carnalatge, Sant Daniel i Reial) i tres bretxes als baluards de Llevant, Santa Clara i Portal Nou.

El mapa també contempla les places fortes del Reducte de Santa Eulàlia, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i els convents de Santa Clara, Sant Agustí Vell, Jonqueres i Santa Caterina.

El mapa s'estructura en zones (no en hexàgons) i segueix una línia similar a la d'Storm over Arnhem, Thunder at Cassino i similars, tot i que simplificada: les unitats es mouen per les zones i s'han d'aturar al ser adjacents a l'enemic. Poden fer foc de fuselleria a posicions adjacents (normalment cada 6 elimina un contrari) o fer un assalt (indicant quina unitat lidera l'assalt i quines el recolzen). En el cas dels assalts el defensor pot lluitar retirant-se o aguantar la posició. L'artilleria pot disparar a posicions adjacents pels catalans i a dues zones de distància per espanyols i francesos.

La victòria automàtica per a espanyols i francesos consisteix en eliminar tots els catalans del mapa, o bé en conquerir totes les places fortes del mapa. Si no s'aconsegueix la victòria automàtica llavors cal puntuar totes les unitats eliminades i posicions conquerides per establir el vencedor. Naturalment, la situació és molt favorable als invasors (de fet no hi ha prou espai per encabir-hi tots els assaltants) però la victòria atacant necessita conquerir bona part de la ciutat durant el propi assalt mentre que la victòria catalana necessita repelir l'atac a les pròpies muralles de la ciutat.

Pel que fa a les tàctiques, sense haver jugat encara, ja es veu que els catalans han d'usar una tàctica dual: d'una banda fer una defensa elàstica als carrers de la ciutat per retrocedir poc a poc sense perdre gaires peces i de l'altre fortificar les places fortes amb unitats que resisteixin fins a la mort per guanyar temps. I això combinar-ho amb possibles contraatacs locals en posicions espanyoles mal defensades.

Per la part franco-espanyola, cal avançar amb fermesa i cautela, sense exposar cap zona conquerida però sense permetre al jugador català reorganitzar-se després dels atacs. Els borbons es poden permetre el luxe de sacrificar tropes en assalts costosos, cosa que els catalans no poden fer o perdran.

Les unitats es representen en peanes de plàstic amb un dibuix d'un soldat representatiu de la companyia, incloent infanteria, cavalleria, fusellers, granaders i poble armat.

Hi ha una baralla de cartes d'esdeveniments que es van agafant a l'atzar a l'inici de cada torn i poden condicionar per bé o per mal les accions a fer en aquell torn.

En resum, un joc ben presentat i fet en bones condicions que sembla indicar que el wargame català comença a arrencar en igualtat de condicions. Potser només hi criticaria el monolingüisme de l'edició. Per què no han escrit els mapes i les peces en anglès? I per què no hi ha el manual d'instruccions en anglès?


Apunts relacionats:

dimarts, 11 de novembre del 2008

151. Cap de setmana de jornades

Aquest cap de setmana ens coincideixen dues jornades de jocs.

D'una banda a Barcelona les Jornades Alpha Ares 2008, a les Cotxeres de Sants, dissabte 15 de 09.00 a 21.00 i diumenge 16 de 09.00 a 19.00. Hi ha tornejos de Flames of war, Blood bowl, Fields of Glory, DBA i ASL, demostracions de jocs i partides obertes.

De l'altra a Sabadell hi ha la 3a Trobada de Jocs de Taula, a la sala polivalent del Parc del Nord, des de les 10.00 del dissabte 15 fins a les 10.00 del diumenge 16. Sí, vint-i-quatre hores seguides de jocs! Hi ha tornejos de Castellers, Ubongo, Alhambra i Lónegan.

Ja és mala sort que coincideixin dues jornades de jocs al mateix cap de setmana, perquè encara no ens podem duplicar. Bé, aprofitem-ho i passem un bon cap de setmana!

diumenge, 2 de novembre del 2008

150. Roberto Bolaño i el Tercer Reich (el wargame)

Notícia publicada a El País del dissabte 18 d'octubre:
Un Bolaño inédito
"Uno de los más grandes e influyentes escritores modernos", saludó The New York Times la aparición de la versión inglesa de la novela Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño. Dentro de tres semanas, la exquisita Farrar, Straus and Giroux repite con la voluminosa 2666. Andy Wylie, el temible agente literario anglosajón, no necesitaba mucho más para intentar hacerse con los derechos del escritor chileno (1953-2003). Así será dentro de escasamente tres semanas, cuando venzan los contratos que vinculaban la obra del autor con la agencia de Carmen Balcells. Pero para hacer boca, el ambicioso agente ha lanzado ya en su catálogo de la Feria de Francfort una novela inédita del escritor: El Tercer Reich. Una carpeta con un texto mecanografiado y correcciones a mano del autor avalarían la tesis de que se tratara de un trabajo bastante acabado.

Como en buena parte de su obra, hay trasunto autobiográfico: el protagonista es un tal Udo Berger, alemán aspirante a escritor y campeón de juegos de guerra que decide llevarse a su nueva novia, Ingeborg, de vacaciones a un hotel de la Costa Brava (Bolaño vivía en Blanes) y practicar con su nuevo juego de mesa, El Tercer Reich.

Jorge Herralde, editor de Anagrama y que hasta la fecha ha publicado la mayor parte de la creación de Bolaño, aseguró ayer que no sabía si publicará esta obra. El enigma, tan de Bolaño, podría resolverse a finales de noviembre.

149. c4, el tallador de fitxes de cartró

Esteu cansats de tallar les vostres fitxes de cartró d'una en una amb un tallaungles?
Voleu que totes les peces tinguin el mateix tall?



Per socórrer l'esforçat wargamer, David King Associates posa a la venda el tallador de peces de wargames C4.

Ideal per Nadal!

Via ASL en castellano

diumenge, 19 d’octubre del 2008

148. Martin Wallace Aplec

Dissabte vam fer el Martin Wallace Aplec a Quart, amb els Juguem els Divendres. Va ser una bona experiència però que va quedar curta, ja que en total vam fer tres jocs, un al matí i els altres, per grups, a la tarda. Al matí vam fer un Struggle of Empires a set! jugadors i a la tarda un Brass a quatre jugadors i un Perikles a cinc jugadors. Jo vaig participar a l'Struggle of Empires i al Perikles.

Al bloc de Juguem els Divendres teniu una bona transcripció de la jornada. Ara us explicaré la meva impressió dels dos jocs.

Struggle of Empires

Aquest joc de Martin Wallace simula l'expansió europa pel món durant dels segles XVII i XVIII. Cada jugador, fins a set, du una de les potències de l'època: Espanya, França, Anglaterra, Holanda, Àustria, Prússia i Rússia. L'objectiu del joc és acabar la partida amb el màxim de punts de victòria.

La partida es desenvolupa en tres torns que simulen tres guerres de l'època (les primeres guerres "mundials"). Cada guerra es soluciona en cinc fases i a cada fase cada jugador pot fer dues accions. Les accions són comprar unitats, moure unitats, comprar avenços o atacar. Per aconseguir unitats cal "gastar" població del país i per atacar cal gastar diners. Els avenços poden ser gratis o costar població o diners.

Al final de cada torn es recupera població, es cobren diners i es paga pel manteniment de les tropes. Sempre que no es tinguin diners se'n recapten de la població però això crea ressentiment (descontentament popular). Si un jugador arriba a vint punts de ressentiment al final de la partida, passa a tenir 0 punts de victòria.

Abans de cada torn es fa una subhasta molt entretinguda en que es divideix el món en dues aliances. Cada país queda dins una de les dues aliances i pot atacar països de les altres aliances però mai de la seva. Això condiciona molt les opcions del jocs i fa que la subhasta tingui interès segons la situació actual del mapa i que diversos jugadors tinguin interès a muntar aliances diferents.

Un cop dins el torn, les fases passen prou ràpidament. Hi ha molta interacció entre els jugadors ja que tota l'estona passen coses a tot arreu. Tot i ser set jugadors, un cop entès el reglament, el joc va demostrar tenir molt de ritme.

Els combats són simples, amb un combat naval previ i després el terrestre. La particularitat és que als punts de tropa se li suma la diferència entre dos daus, així 6-6 és 0 i 1-5 és 4. Treure un 7 a la suma dels dos daus provoca sempre una baixa al jugador (estil Catan amb els lladres).

El moviment de les unitats és molt simple, només cal tenir influència o flotes a les zones on es vol anar. Si es creuen oceans cal tirar un dau per veure si passa res (a la nostra partida l'espanyol va perdre força galeons pels mars indòmits).

El joc comença amb un desplegament inicial aleatori dels països pel món, que condiciona sovint l'estratègia a seguir. Dur un país o un altre no té cap tipus de relació històrica amb la realitat ni dóna cap avantatge estratègic. De fet crec que al mapa d'Europa se li podria retallar un bon tros d'Espanya, França i Anglaterra, que no s'usen per res i ocupen espai. En canvi el Bàltic, Alemanya o Itàlia de seguida queden saturats.

Finalment, els punts s'aconsegueixen per la influència escampada pel món. Cada regió del món té un valor de punts per al jugador amb més punts d'influència i per al segon (en alguns llocs, també per al tercer). Si hi ha empat d'influència, tothom cobra el mateix. Això crea interessants situacions on pot no interessar atacar el líder o on val més passar desaparcebut i cobrar una mica de tot arreu però no liderar enlloc (l'estratègia seguida pel rus).

El joc em va agradar molt. No és pas un wargame però és un joc intel·ligent i amè, que crec que funciona molt bé amb sis o set jugadors. No crec que sigui igual de divertit amb tres o quatre jugadors.

Vaig guanyar la partida duent Holanda (detalls), a poca distància d'Àustria i Espanya. Tot i que Àustria i Rússia van fer força més punts, van acumular molts punts de descontentament popular que els van passar facturar (els dos jugadors amb més descontentament popular perden punts de victòria). Crec que la clau de la meva estratègia va ser dominar un territori sense contestació (Alemanya) i des d'allà provar de dominar un parell de regions. Després de ser expulsat del Bàltic i les Amèriques vaig muntar un atac massiu a la Índia i d'allà vaig anar a l'Àfrica. Jugant amb les aliances i els problemes més seriosos dels altrse jugadors vaig poder establir prou influència per dominar-ho. Finalment, un desembarcament a l'Amèrica del Nord propiciat per una guerra entre Àustria i Anglaterra em va donar la influència necessària per situar-me davant.

És a dir, que cal seguir una estratègia base els detalls de la qual caldrà adaptar a la situació del taulell. Com en els bons jocs!

Perikles

Aquest joc simula la Guerra del Peloponès (432-404 AC). Després de vèncer els perses, Atenes i Esparta es van enfrontar en una guerra fratricida que va ensorrar l'Hellas i va destruir la democràcia atenenca. La victòra espartana va ser pírrica (avís de joc de paraules!) ja que acabada la guerra Macedònia va envair la devastada Grècia i va inaugurar una nova època de l'antigor: la d'Alexandre.

En el joc de Martin Wallace es juguen tres torns de dues fases. En la primera fase, política, cada jugador intenta controlar el màxim de ciutats-estat gregues. En la segona fase, militar, cada jugador aporta tropes a les batalles agafades aleatòriament per al torn.

L'objectiu del joc és acabar els tres torns amb el màxim de punts de victòria, que s'aconsegueixen guanyant batalles, tenint influència política sobre el tauler i havent governat ciutats no devastades.

D'entrada s'agafen les batalles i es posen sobre el tauler. Així es veu on aniran els punt de victòria per batalla del torn. Llavors cada jugador va posant influència política sobre les ciutats del mapa (Tebes, Atenes, Megara, Corint, Argos i Esparta). A cada ciutat hi pot haver dos candidats a governar-la. Al final de la fase, el candidat amb més influència és escollit governador de la ciutat i el jugador a qui pertany obté els exèrcit d'aquella ciutat.

Aquesta fase és interessant perquè es poden promocionar candidats propis, perjudicar candidats d'altri o promocionar candidats d'altri, sovint per perjudicar un tercer o per assegurar la pròpia elecció (al promocionar un candidat patètic). Això li dóna força vida.


Un cop tothom té els exèrcits de les ciutats que governa, es posen les tropes sobre les batalles. Si un jugador no té cap ciutat, s'endú les tropes perses que volten per la zona. Normalment un jugador voldrà defensar les batalles fetes sobre una ciutat que controla, però com que sovint diverses ciutats passen el torn sense atacs poden usar les tropes per atacar altres ciutats. Així es concentren les tropes.

El combat en sí no té gaire gràcia: es van tirant daus fins que algú treu el número demanat. De fet vaig trobar la fase de combat aborrida i sense interès. Més valdria que un ordinador digués directament el resultat perquè el jugador poca influència hi té. Quan una ciutat perd una batalla, és devastada i perd valor, això fa que al final de la partida doni menys punts de victòria als jugadors que l'hagin governada.

Vaig guanyar la partida sense haver governat en cap moment ni Atenes ni Esparta. Però ja va estar bé ja que, per exemple, Esparta va perdre quatre batalles i per tant va reduir els seus punts de victòria a zero (no servia de res haver-la governat, excepte per les possibles batalles guanyades amb els seus soldats). En tota la partida, de fet, només vaig guanyar quatre batalles. Però vaig governar quatre cops ciutats que no van ser devastades en cap moment (Megara i Argos) i això, sumat a la influència política sobre el mapa, em va donar la victòria.

Queda pendent provar el Brass.

Les fotos les he manllevat vilment de Juguem els Divendres i són fetes pel Guillem i per la Núria.

Apunts relacionats:

dijous, 16 d’octubre del 2008

147. Sobre el nou auge dels jocs

L'altre dia parlava amb l'E., propietari d'una coneguda botiga de jocs de Terrassa, sobre el nou auge dels jocs de taula. Sembla que la crisi dels anys 90 ha quedat totalment superada, sobretot gràcies a l'aparició dels nous jocs d'estil alemany, els eurogames tipus Catan (1995) o Carcassonne (2000).

Però n'hi ha prou amb un nou tipus de joc per crear el mercat que està apareixent avui?

Segons l'E. el factor més important és l'assentament de tota una generació de persones que han rebut un bon nivell educatiu i que han crescut amb els jocs de taula com a distracció normal d'infància, llegeixis Monopoly (1935), Stratego (1947), Risk (1959) o Trivial Pursuit (1981), una distracció que les generacions anteriors no van poder tenir.

Quan aquestes generacions nascudes a partir de 1965 s'han casat o han tingut fills, han hagut d'ajustar el seu temps d'oci als canvis en la capacitat d'adquisició i en el temps disponible. Aquestes generacions han crescut passant temps en colla i compartint sopars o dinars com a mitjà per passar el temps. Quan el pressupost ja no dóna per sortir a sopar fora cada divendres, l'opció és quedar a casa d'algú.

I a casa d'algú, què fem? Al principi es pot posar un DVD o xerrar una estona, però moltes trobades poden acabar decaient quan no tenim ganes de xerrar o preferim veure les pel·lícules a casa. Els videojocs no són gaire socials. Llavors és quan els jocs de taula són una opció a tenir en compte.

Al principi algú compra un joc que li han dit que és senzill. El joc s'estudia i es practica fins que s'explota. Llavors algú altre compra un altre joc. Poc a poc els jocs són més complexos perquè els jugadors demanen més i més. La distracció està assegurada. I el mercat reneix.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

146. Showtime Hanoi

Abstract: review of the game Showtime Hanoi

Showtime Hanoi és un joc gratuït distribuït per la revista Against The Odds. Recrea el combat aeri que va enfrontar els pilots nordamericans Cunningham i Driscoll contra el pilot vietnamita Coronel Tomba, el 1972.

En aquest combat els nordamericans van aconseguir tombar aquest as de l'aviació nordvietnamita, que ja havia aconseguit fer caure tretze avions nordamericans. La realitat és que el Coronel Tomba no va existir mai i que tot plegat era una operació de propaganda comunista, que pintava senyals de victòria als costats de determinats avions per crear "llegendes aèries" com fos.

En qualsevol cas, el combat presentat al joc sí que va existir i un dels pilots nordvietnamites va demostrar ser un autèntic as tot i que finalment va ser abatut.

El joc en qüestió usa el mateix format que els jocs Stand at Mortain i Some Poles apart: the battle of the Westerplatte. El taulell i les peces formen una postal (de fet, enviable per correus). Les peces es poden retallar i jugar sobre el tauler o bé fixar-les en cartró. El tauler es pot engrandir per encabir-hi millor les peces. No es juga amb daus sinó amb una baralla de cartes franceses. La idea és que sigui un joc fàcil de dur i simple de jugar.

I aquí és on hi ha una mica el problema: no he provat les batalles de Mortain i Westerplatte, però un combat aeri de la Guerra de Vietnam és difícil de representar amb unes regles tan simples: cada jugador agafar una carta per torns i, en funció de si és vermella o negra un o altre jugador pot fer accions, que depenen del valor de la carta. Les accions són bàsicament moure i disparar i cada avió té un màxim d'accions que pot fer.

El problema d'aquest plantejament és que la sort és molt i molt decisiva. Un grupet de cartes bones agrupades solucionen la partida de cop perquè si un o dos avions d'un bàndol cauen, ja no hi ha recuperació possible. Insisteixo en que no he provat els altres dos jocs i no sé si el sistema s'hi adapta millor, però en un combat aeri queda massa a nivell de l'atzar.

No és un mal sistema per començar a jugar a wargames, ja que no cal trencar-s'hi massa la closca, però per al jugador experimentat no hi ha prou teca com perquè deixi un bon regust. I és una llàstima, perquè la presentació és prou bona i la idea en sí també. Potser adequant-hi algunes regles casolanes?

La meva valoració: un joc massa simple per la batalla que vol representar. No cal que els grognards hi perdin el temps.

Apunts relacionats:
La imatge és de BoardGameGeek

145. Stalingrado 1942, de Peter Antill

Abstract: review of Osprey's book "Stalingrad 1942", in a Spanish edition.

Permeteu-me en primer lloc parlar del títol del llibre. El títol original d'aquest llibre és "Stalingrad 1942", però l'edició que he llegit no és l'original anglesa d'Osprey sinó la versió castellana que ha editat RBA aquest 2008. En aquesta edició, venuda als quioscos, han buscat títols un pèl més atractius i aquest llibre es titula en la present edició "El sitio de Stalingrado. Stalingrado, septiembre de 1942". Queda dit.

Aquest llibre forma part d'una col·lecció que es ven ara als quioscos. He comprat força llibres d'aquesta col·lecció, excepte alguns que ja tenia. Aquesta edició castellana és molt millor que la que van fer fa força anys a Ediciones del Prado, sobretot perquè aquesta edició és de tapa dura i amb paper de qualitat. Pel que fa al contingut, és una traducció directa de l'original, amb mapes, fotos i dibuixos ben respectats.

Pel que fa al llibre en sí, és una aproximació força bona a tot el conjunt de la batalla d'Stalingrad, des de les primeres aproximacions en l'operació Blau alemanya de la primavera de 1942 fins a l'estabilització del front just a la ciutat d'Stalingrad, l'establiment del setge alemany i les batalles urbanes, continuant amb l'operació Urà soviètica, l'encerclament dels assetjadors i la creació del Kessel, el contraatac de Manstein en l'operació Wintergewitter i la segona ofensiva soviètica fins a la batalla de Kharkov, que estabilitzaria el front fins a la conseqüent batalla de Kursk.

L'àmbit de descripció del llibre no és molt evident. D'una banda recull el seguit d'operacions anterior, però més amb ànim enumeratiu que no pas de detall. D'altra banda l'autor ens recorda constantment les decisions de gran estratègia preses per per Hitler i per Stalin. I finalment tenim els combats interns a Stalingrad, de tipus tàctic.

No és per tant un llibre per aprofundir en cap d'aquests aspectes, tàctic, operacional o estratègic, sinó un llibre per tenir una comprensió global del front sud-sudest a la URSS de 1942 i 1943.

Les imatges i els mapes són prou bons i acompanyen bé el text. Les fotos no són gaire destacables però recreen prou bé l'ambient miserable del dur hivern de 1942-1943.

Un dels aspectes curiosos d'aquest moment històric és el procés gradual de canvi en la presa de decisió dels dos dirigents totalitaris. D'una banda Hitler confia cada cop menys en l'OKH i assumeix cada cop més decisions personalment. Fins i tot arriba a ordenar, en la distància, combats tàctics dins d'Stalingrad. De l'altra banda Stalin comença a deixar que els seus mariscals prenguin decisions estratègiques i relega l'STAVKA a un segon pla. Aquest doble canvi és fonamental en les conseqüències de les decisions que es prenen finalment. La decisió de mantenir Stalingrad a qualsevol preu és directa de Hitler i quan Wintergewitter falla, Paulus és abandonat. En canvi, l'STAVKA abandona les consignes absurdes de "ni un pas enrere" i comença a acceptar la flexibilitat i adaptació de l'estratègia de qualitat.

La meva opinió: un llibre interessant per tenir una visió global del front d'Stalingrad.

Apunts relacionats:

dimarts, 30 de setembre del 2008

144. EspaTrek 2008 a Terrassa

Abstract: presentation of EspaTrek 2008, a Star Trek convention in Terrassa, Catalonia.

Els aficionats vallesans d'Star Trek estan d'enhorabona: la convenció EspaTrek 2008 es farà a Terrassa, a l'Hotel Don Cándido.

La llibreria Landròmina ens informa que al seu establiment sortejaran passis per accedir als diversos esdeveniments de la convenció.

Els convidats d'enguany seran Armin Shimerman (l'actor que fa de Quark a Espai Profund Nou) i David Martí (premi Oscar de maquillatge a "El laberinto del fauno").

Per cert, que Armin Shimerman també ha sortit, entre moltes altres sèries, a Buffy the Vampire Slayer, on feia de Director Snyder.

dimarts, 23 de setembre del 2008

143. Norte contra Sur, de Jesús Hernández

Abstract: review of Jesús Hernández's "Norte contra Sur", a Spanish book about the American Civil War.

Norte contra Sur
Jesús Hernández, 2008
Castellà
Ed. Inèdita
432 p.
ISBN 978-84-92400-08-9

Jesús Hernández és un historiador militar català que ha tingut força èxit gràcies a uns llibres ben pensats i ben enfocats: el seu públic és l'aficionat a la història militar que té un nivell de coneixements mitjans i que busca aprofundir en aquests coneixements sense arribar al tecnicisme dels historiadors professionals. Un dels seus grans èxits ha estat "Las cien mejores anécdotas de la Segunda Guerra Mundial".

Norte y Sur és un llibre introductori a la Guerra de Secessió, la guerra civil que va dividir diversos estats dels Estats Units d'Amèrica durant quatre anys (1861-1865). Recordem que els EUA són una agrupació d'estats sobirans que ha fluctuat sempre entre la necessitat o no d'obeir un govern central poderós: el govern federal.

A mitjans del segle XIX, quan encara la meitat del país era en mans de les nacions índies, a la costa est ja hi havia força diferències polítiques. Els estats del Nord, més industrialitzats, s'havien beneficiat tradicionalment de l'economicisme expansionista dels governs democràtics forts mentre que els estats del Sud, més agrícoles, preferien l'aïllacionisme i el conservadurisme. Al Nord hi havia grans ciutats amb molta immigració mentre que al Sud predominaven els grans latifundis cultivats per esclaus. Dues realitats econòmiques diferents que feien que al Congrés hi hagués una divisió basada en el territori d'origen dels diputats i que les eleccions dels presidents haguessin de consensuar-se entre tots els estats.

Quan Abraham Lincoln, fundador del modern Partit Republicà i ferm partidari d'obligar als estats del Sud a abraçar el progrés, va arribar a la presidència, els estats del Sud poc a poc es van declarar en revolta i van constituir els Estats Confederats d'Amèrica, una nova nació que seria poc més que una marca per denominar els estats secessionistes, ja que la seva fòbia a tenir un govern central impediria una gestió centralitzada de la guerra i seria un dels factors determinants en la seva derrota final. Finalment 23 estats del Nord van enfrontar-se a 11 estats secessionistes del Sud.

No tots els estats tenien clar a quin bàndol lluitar. Maryland i Delaware van romandre fidels a la Unió tot i ser estats esclavistes i sociològicament sudistes; la Confederació va provar diverses vegades de fer arribar tropes a Maryland per facilitar-ne el canvi de bàndol. Els governs de Kentucky i Missouri van romandre fidels a la Unió però bona part de la seva població es va declarar secessionista i bona part de la guerra la van viure en situació de guerra civil. Virgína Occidental es va independitzar de Virgína per poder romandre lleial a la Unió i des de llavors és un estat més. La Confederació va reclamar els drets sobre Nou Mèxic, Arizona i els Territoris Indis i hi van aconseguir moltes simpaties.

El llibre de Jesús Hernández ens explica molt bé els quès i els coms d'aquest important conflicte, del qual segurament n'hem vist moltes pel·lícules però que és complex i profund. El llibre té un estil simple i pla, amb les referències polítiques i estratègiques d'alt nivell combinades amb el dia a dia de la gent. Només hi trobo que la part central del llibre on entra directament a la vida diària dels soldats trenca el ritme de les operacions; potser tota aquesta informació es podria haver anat explicant al llarg de tot el llibre.

El que sí que he trobat molt interessant és el recull d'avenços tecnològics que es produeixen en aquesta guerra i que són una premonició del tipus de batalles que hi haurà cinquanta anys més tard a la Primera Guerra Mundial: ferrocarrils, telègraf, trinxeres i fang, grans bombardejos i càrregues massives.

La Guerra de Secessió té, a part del clàssic front Washington-Richmond, dos altres fronts importants: el front central de Tennesse i les batalles de guerrilles dels territoris fronterers, sobretot a Missouri; sobre la guerra a Missouri podeu veure l'excel·lent pel·ícula d'Ang Lee "Ride with the devil".

Finalment, l'ofegament econòmic del Sud a través del bloqueig marítim dels seus ports i de la campanya del Mississipí, començada per l'Almirall Farragut (fill de mallorquins) i completada per Grant a Vicksburg són l'enclusa que permetrà a Sherman llançar la seva devastadora campanya des d'Atlanta fins al mar i convertir les brillants campanyes de Lee al nord en paper mullat.

La meva opinió: un molt bon llibre per introduir-se en la Guerra de Secessió.

Apunts relacionats:

dilluns, 22 de setembre del 2008

142. Diario de un marine, d'E. B. Sledge

Abstract: review of E. B. Sledge's "With the Old Breed at Peleliu and Okinawa".

Diario de un marine
E. B. Sledge, 1981
Castellà, trad. de l'anglès per Aida Candelario Castro [With the Old Breed at Peleliu and Okinawa]
Ed. Militaria/Planeta
445 p.
ISBN 978-84-08-08114-2

Eugene B. Sledge era un noiet d'Alabama que va lluitar a la 1a Divisió de Marines dels EUA a les batalles de Peleliu i Okinawa. Durant el seu temps de servei va prendre notes de tot el que passava i, molt de temps després, el 1981 ho va publicar. Havia hagut de deixar passar 40 anys per poder treure fora tot el que havia viscut en aquells inferns del Pacífic.

El seu llibre va ser un èxit immediat i no s'ha deixat de publicar mai. Llegint-lo entenc el perquè. Sledge fa una narració en primera persona, autobiogràfica, que arriba de manera clara i directa al lector però que alhora manté elegància i estil en l'escriptura. Les seves descripcions de l'horror del camp de batalla no busquen la truculència però tampoc són asèptiques: l'autor relata les misèries i les vergonyes des del punt de vista de la naturalitat de la batalla i n'expressa el seu punt de vista des del punt de vista de l'ètica humana.

Segurament la clau del llibre rau en la pròpia manera de ser de l'autor: llegint el llibre a vegades entrem més en el pensament de l'autor que en la descripció de la batalla però, al fer-ho d'aquesta manera, entenem més què hi passa que si només llegíssim descripcions asèptiques.

Sledge va ser a Peleliu i a Okinawa. La Primera Divisió de Marines, on servia, havia lluitat a Guadalcanal i a Cape Gloucester, dues batalles molt difícils però que no servirien de res als veterans de cara als dos següents combats.

Recordem que la campanya americana del Pacífic va girar a l'entorn de l'Operació Cartwheel, que consistia en un eix d'atac doble, amb el General McArthur per Nova Guinea i l'Almirall Nimitz per les Illes Salomó. Els americans feien l'esforç bèl·lic més intens a Europa i les unitats del Pacífic no podien competir contra els enormes destacaments japonesos situats a les principals bases nipones. Així, Cartwheel es va convertir en deu campanyes seguides que van esquivar les bases japoneses principals i van conquerir un seguit de bases i illes menors que tallaven les línies de subministrament de les bases principals i les aïllaven de facto fins a la fi de la guerra.

El problema era que a mesura que els americans avançaven, la resistència japonesa es convertia en més i més dura, tant per la proximitat al Japó com per l'aprenentatge de les batalles anteriors. Peleliu en va ser un clar exemple: situada a l'arxipèlag de les Palau, Peleliu era una base japonesa secundària però que es trobava al flanc de la invasió de les Filipines. La seva captura havia de ser una operació col·lateral i de fet no apareix en gaires llibres d'història, però la batalla que havia de durar tres dies es va convertir en un infern de dos mesos. Peleliu va tenir l'índex de baixes més alt de tota la Guerra del Pacífic... i estratègicament no tenia gaire valor ja que la invasió de les Filipines es va fer sense problemes als flancs.

Sledge descriu perfectament les noves tàctiques nipones: enlloc de fer càrregues suïcides banzai, els defensors es van atrinxerar en complexos de coves cavats sota muntanyes formades per corall dur que es van convertir en ossis camps de batalla pelats, sense vegetació i sense terra on poder cavar. El terra es convertia en metralla i les posicions japoneses només podien ser reduïdes per llançaflames o càrregues de demolició. La rendició era impensable i els franctiradors, omnipresents. Fins i tot un Coronel dels marines hi va morir en combat. En aquestes condicions no es podien enterrar els morts i la sang i els excrements dels soldats empastifaven el terra arreu, la higiene era impensable i tenir aigua neta era un luxe. Els japonesos van aguantar dos mesos en aquestes condicions i al final de la batalla no hi havia gairebé cap presoner: tots havien preferit morir.

Després de Peleliu, Okinawa va començar com una batalla més convencional però quan el front va arribar a la serra de Kakazu tot plegat es va convertir en un malson de la Primera Guerra Mundial, amb trinxeres, pluja, fang, rates i cadàvers arreu. El cansament, la son, la fam i els horrors convertien la gent en cossos sense ànima i el tracte a l'enemic era cruel. Okinawa tenia població civil japonesa i, en molts casos, quan els americans arribaven als pobles els civils es suïcidaven, un fet que tenyia de mals presagis la futura invasió del Japó.

Sledge supera amb vida les dues batalles i ens les transmet més enllà del clixé històric i de l'argumentació estratègica per fer-nos viure la crueltat sense sentit de la guerra.

La meva opinió: imprescindible per als amants de la història i la Segona Guerra Mundial.

Apunts relacionats:

divendres, 12 de setembre del 2008

141. Pobediteli, soldats de la Gran Guerra Patriòtica

Abstract: review of the English translation of the Russian web Pobediteli, about the East Front in World War II.

S'ha traduït a l'anglès el web Pobediteli, un projecte rus per commemorar la Segona Guerra Mundial a la Unió Soviètica i el milió de soldats i combatents soviètics que encara resten vius.


En el millor estil nordamericà o israelià, el web ens informa del nom de tots i cadascun dels supervivents que han pogut ser contactats. Inclou un cercador de veterans de guerra. Aquestes iniciatives són exemplars ja que posen nom i cognom als desastres bèlics que amenacen sempre d'eliminar l'individu en favor de la massa. Ja és curiós doncs, que aquest projecte provingui d'un combatent que precisament eliminava l'individu en favor de la massa. Benvingut sigui!

A la Unió Soviètica, aquest conflicte va prendre el nom de Gran Guerra Patriòtica i inclou únicament des de l'Operació Barbarroja (22 de juny de 1941) fins a la Batalla de Berlín (16 d'abril de 1945). No inclou per tant ni la invasió soviètica de Finlàndia del 1939 ni la partició de Polònia amb Alemanya, també del 1939. Tampoc inclou la declaració de guerra contra Japó de 1945.

La presentació, espectacular, recrea el conflicte sobre temps real a escala i permet fer pauses en la presentació i escoltar els testimonis vius (russos) de les diferents batalles i èxodes civils. La línia del front es va movent seguint les ofensives i les principals batalles queden marcades de manera especial, en l'estil de la presentació que vaig comentar sobre la Guerra Civil Americana.

No us ho perdeu!

Apunts relacionats:
§ Màtius

140. Hi ha jugadores sexis?

Fa algun temps un vídeo de YouTube es mofava de la poca presència femenina en el món dels jocs i la ficció. El vídeo simulava un servei telefònic on les noies eren fans d'El Senyor dels Anells o La Guerra de les Galàxies: 1-900-NERD-GIRL.



Un temps després una noia (zendulo) els va contestar explicant que ella era fan de tot això i més, que era jugadora i que no tenia mal físic...

dijous, 11 de setembre del 2008

139. HBO compra els drets per "Joc de trons"

George R. R. Martin anuncia al seu bloc que HBO ha exercit el dret de compra que tenia reservat per produir "Joc de trons".

Això és una gran notícia, tot i que encara no vol dir que la sèrie televisiva es dugui a terme. Però és un pas més.

Enhorabona!

§ Zoroblog

dissabte, 30 d’agost del 2008

138. ASL Starter Kit: anàlisi de l'estructura del torn

Abstract: initial explanation of the Advanced Squad Leader - Starter Kit turn phases.

Com a ajuda per jugar als Starter Kit de l'Advanced Squad Leader (ASL-SK), he creat aquest full amb l'estructura del torn explicada en files, columnes i colors. Va molt bé per començar a aprendre a jugar a l'ASL.

Podeu imprimir-lo i distribuir-lo lliurement. Crec que té prou qualitat gràfica per imprimir-lo bé.

Un torn d'ASL equival a dos o tres minuts de temps real i és en realitat la suma de dos mitjos torns, un per jugador. Així, una partida que tingui entre cinc i deu torns representa un combat d'entre deu i trenta minuts i es juga fent entre deu i vint torns reals, la meitat per cada bàndol.

Els torns de cada bàndol són simètrics i es distingeixen per la paraula ATACANT i DEFENSOR, així, en majúsucules. Aquesta designació no és la situació estratègica de l'escenari, que es descriu amb minúsucules: Atacant i Defensor. L'Atacant és el bàndol que "ha de conquerir quelcom" en l'escenari i el Defensor el que "ho ha d'impedir", per entendre'ns.

En canvi, l'ATACANT és el jugador "actiu" en el mig torn actual i el DEFENSOR és el "passiu". Entre cometes perquè els dos jugadors juguen a cada mig torn.

Complicat? Tornem-ho a llegir: cada torn es juga dues vegades (dos mitjos torns), en que els dos jugadors s'intercanvien els papers d'ATACANT i de DEFENSOR. Normalment, l'Atacant comença primer a fer d'ATACANT. Així, les partides són:
  • 1a Atacant-ATACANT i Defensor-DEFENSOR
  • 1b Defensor-ATACANT i Atacant-DEFENSOR
  • 2a Atacant-ATACANT i Defensor-DEFENSOR
  • 2b Defensor-ATACANT i Atacant-DEFENSOR
  • etc.
La diferència entre ATACANT i DEFENSOR és en el que es pot i no es pot fer durant el torn.

Les fases del torn s'expliquen al manual de la manera següent (en cursiva l'original anglès):
  1. Fase de Reagrupament (Rally)
  2. Fase de Foc Preparat (Prep Fire)
  3. Fase de Moviment (Mov) + Fase de Foc Defensiu Primer (First Fire)
  4. Fase de Foc Defensiu (Defensive Fire)
  5. Fase de Foc Avançat (Advancing Fire)
  6. Fase de Retirada (Rout)
  7. Fase d'Avançar (Advance)
  8. Fase de Combat Proper (Close Combat)
Aquesta explicació la trobo massa sintètica i per això he fet aquests esquemes de colors.
Si mireu l'esquema, veureu que he distingit entre un ATACANT en Cobertura (que no es mou) i un ATACANT en Moviment, a part del DEFENSOR. Això és bàsic. A part, els colors de cada fase coincideixen amb els colors dels marcadors auxiliar que s'usen per marcar els soldats que han actuat, així és més fàcil d'associar el marcador a la fase.

Com podeu veure, en algunes fases poden actuar tots els jugadors, en d'altres no. Els detalls de cada fase els explicaré en posteriors articles. Una unitat es considera en bon estat si no està Desorganitzada ni en Melée. Vegem-ho:
  1. Fase de Reagrupament: en primer lloc es mira la meteorologia i els reforços. A continuació ATACANT i DEFENSOR poden mirar de recuperar armes abandonades, arreglar armes espatllades i reagrupar unitats desorganitzades. Només l'ATACANT pot provar d'autoreagrupar una unitat sense capacitat d'autoreagrupament.
  2. Fase de Foc Preparat: només per l'ATACANT. Les unitats que disparin no podran moure a la fase següent (per això ho separo en dues columnes). Les unitats en bon estat de l'ATACANT que vulguin poden disparar a plena potència.
  3. Fase de Moviment + Fase de Foc Defensiu Primer: les unitats en bon estat de l'ATACANT que no hagin disparat a la fase anterior poden moure a plena capacitat, mentre les unitats en bon estat del DEFENSOR poden disparar a les unitats en moviment. L'ATACANT pot usar Pas Lleuger (marcar amb CX i incrementar el moviment) o Moviment Cautelós (moure un sol hex i evitar les bonificacions al foc defensiu). L'ATACANT pot usar Granades de Fum i el foc del DEFENSOR deixa Foc Residual.
  4. Fase de Foc Defensiu: les unitats en bon estat del DEFENSOR poden disparar contra totes les unitats de l'ATACANT, que ara són totes quietes. Si la unitat del DEFENSOR no té cap marca de foc, pot disparar lliurement. Si ha fet Foc Primer, només pot disparar a unitast adjacents. Si ha fet Foc Final, no pot disparar.
  5. Fase de Foc Avançat: les unitats en bon estat de l'ATACANT que han mogut, poden disparar. Aquest foc és penalitzat per ser foc després de moure, però les unitats que tenen Foc d'Assalt (armes automàtiques) no són tan penalitzades com la resta. Observeu que les unitats de l'ATACANT que havien fet Foc Preparat (fase 2), aquí no poden disparar.
  6. Fase de Retirada: totes les unitats desorganitzades que s'han de retirar es retiren. Les que es poden retirar es retiren si ho vol el jugador. Les retirades les fa primer l'ATACANT i després el DEFENSOR. Cal tot un article per explicar el moviment de retirada, que condiciona molt les opcions al jugador.
  7. Fase d'Avançar: totes les unitats en bon estat de l'ATACANT poden avançar un hexàgon, tant si havien disparat, mogut, el que sigui. Això permet entrar a un hex ocupat per l'enemic.
  8. Fase de Combat Proper: les unitats enemigues dins d'un mateix hex fan combat proper. Si continuen vives unitats dels dos bàndols, es marca amb Melée i les unitats no es consideren en bon estat.
Aquí acaba un mig torn i es passa al mig torn següent.

En posteriors articles descriuré en detall cada fase, però això pot servir d'orientació als jugadors novells d'Advanced Squad Leader-Starter Kit.

divendres, 29 d’agost del 2008

137. Astratègic

Astratègic és un joc web multijugador creat per Pau Casas com a projecte de final de carrera.

És un joc similar a OGame, en que el jugador ha de crear un imperi galàctic a través d'aconseguir recursos, construir flotes i investigar noves habilitats.

Cada partida del joc dura 34 dies i s'hi pot jugar en català, castellà i anglès.

Apunts relacionats:

divendres, 22 d’agost del 2008

136. Citadels, les ciutats-estat del Renaixement

Fa poc a Landròmina de Terrassa (feed) em van recomanar un joc de sobretaula apte per a tota la família. Sovint amb cosins i tiets hem jugat al Gran Dalmuti, un clàssic de les sobretaules de Nadal o al més clàssic joc del diccionari (buscar una paraula rara, inventar-se definicions i destriar entre totes les parides quina és la definició bona).

I la gent de la botiga em van recomanar el Citadels. Bona tria. Citadels és un joc de cartes que recrea una competició entre diverses ciutats-estat italianes del Renaixement per construir un seguit de barris o districtes a cada ciutat. Cada jugador representa una ciutat i les cartes que pot anar agafant són els diferents barris a construir.

A cada torn un jugador pot, o bé agafar una nova carta (se n'agafen dues i es queda la que li agrada més) o bé agafar dues monedes d'un pot central. Construir barris costa monedes. El joc acaba al final de la ronda en que algun jugador hagi construït el vuitè barri. Llavors es compten els punts de cada jugador i qui en té més guanya. Cada moneda gastada en un barri és un punt, però alguns barris donen punts extres i es poden guanyar més punts per diversitat de barris (els barris s'agrupen en cinc colors diferents, tenir-los tots cinc dóna punts) o per ser el primer a arribar als vuit barris.


Fins aquí el joc sembla normal. La gràcia fonamental del joc és que a cada ronda cada jugador agafa el paper d'un personatge: assassí, lladre, mag, rei, bisbe, mercader, arquitecte o militar. Cada jugador agafa un personatge d'amagat, començant pel qui tingués la corona (que es sorteja a l'inici del joc i passa a cada torn a mans de qui esculli dur el rei).

Els personatges s'activen a cada torn seguint un ordre fix (el que he escrit a dalt) i cada personatge té una habilitat especial. La gràcia és que com que no sabem qui ha escollit què, sovint ens hem d'arriscar a l'activar les habilitats:
  1. l'assassí pot matar un personatge (no un jugador) i aquest, si ha estat escollit, perd tot el torn.
  2. el lladre pot robar a un personatge (no un jugador) i si aquest ha estat escollit perd les monedes que tingués acumulades.
  3. el mag pot descartar-se de les cartes de barri que vulgui (les de la mà, no les construïdes) i agafar-ne de nou, o bé intercanviar totes les seves cartes de la mà amb les d'un altre jugador (no personatge).
  4. el rei obté la corona i escollirà personatge primer la següent ronda. També cobra una moneda per cada barri noble (groc) que tingui construït.
  5. el bisbe és immune als atacs del militar. També cobra una moneda per cada barri eclesiàstic (blau) que tingui construït.
  6. el mercader cobra una moneda extra. També cobra una moneda per cada barri comercial (verd) que tingui consturït.
  7. l'arquitecte obté dues cartes extra i pot construir fins a tres barris de cop.
  8. el militar pot destruir qualsevol barri pagant una moneda menys del que ha costat construir-lo. També cobra una moneda per cada barri militar (vermell) construit.
Naturalment, la gràcia és escollir cada personatge segons les teves necessitats i segons què creus que faran els altres jugadors. El mercader et dóna diners ràpidament, però el lladre també, si endevines a qui robar. El bisbe assegura les construccions però pot ser assassinat, el rei assegura poder triar primer i l'arquitecte o el mag et permeten recuperar cartes ràpidament. Potser el militar és, per l'acte agressiu, el personatge menys usat, però també serà poc escollit com a víctima per l'assassí o el lladre...

Citadels és un joc d'engany, de blug i de rialles i enrabiades sobtades. Qui ha escollit cada personatge? Necessites cartes o necessites diners? Els altres ho saben? Pots amagar la teva debilitat? Quan ets a punt de guanyar, com evitar els atacs combinats dels altres jugadors?

Cal desplegar tota l'empatia i la lectura de llenguatge corporal per jugar bé, ja que tancar-se en el propi joc pot significar xocar una i altra vegada contra un lladre o un assassí que no ens deixin fer el torn en pau. Podem escollir el rei per ser l'assassí nosaltres, però... no ens farà perdre un torn preciós?

135. Power Grid, la Xina i el Tibet

Per cert, parlant de Power Grid. Si visiteu la foto del mapa de la Xina, una de les últimes extensions que incorpora la Xina per una banda i les Corees per l'altra, podreu llegir una agra discussió (en anglès) entre xinesos i altres ciutadans sobre si Tibet forma part o no de la Xina.

Els apunts dels xinesos són d'usuaris creats expressament per tal de poder participar al fòrum i atacar la resta del món a base de tòpics suats sobre els tibetans. En fi, trobo llastimós que fins i tot als portals de jocs de taula les dictadures hagin d'imposar la seva veritat a la resta del món. A qualsevol se li poden escapar comentaris políticament incorrectes, veritats parcials o tòpics sobre qualsevol cosa. Jo mateix deixo comentaris allà on llegeixo incorreccions sobre la realitat nacional del meu país, però allà es nota tant que hi ha una campanya governamental xinesa darrera que molesta força.


Un dels administradors ha recomanat moure el fil del fòrum al fòrum dedicat a religió, sexe i política. És un fòrum que us recomano que no llegiu, copat per creacionistes i coses similars i gent entestada a fer-los baixar del burro. Dediquem a BoardGameGeek els comentaris sobre els jocs i parlem apassionadament d'altres coses als llocs especialitzats.

Apunts relacionats:

134. Estratègies a Power Grid segons el nombre de jugadors

Ja he jugat partides de Power Grid amb 2, 3 i 4 jugadors. Em falten partides a 5 i 6 jugadors però amb aquestes tres variants ja reconec diversos estils de joc. D'alguna manera, Power Grid es revela com un joc molt versàtil, en que si bé les regles del joc són clares i l'objectiu també, l'estratègia a seguir canvia força segons el número de jugadors. I segons les tries que es fan durant el joc.

Llegiu el meu anterior apunt sobre el joc si no en sabeu res. Si ja sabeu com va, puc apuntar algunes diferències en el joc segons el número de jugadors, des del meu punt de vista.

Per a dos jugadors, Power Grid concentra la seva estratègia en la localització de les ciutats on el jugador instal·la les xarxes de distribució. Una estratègia eficaç de bloqueig del contrari el forçarà a gastar més diners per escampar la xarxa. Aquesta petita diferència de diners serà vital al final de la partida per permetre arribar a comprar aquella central energètica que ens doni la victòria. Les centrals en sí no són crucials durant bona part de la partida ja que cada jugador pot tenir quatre centrals i en la subhasta no hi ha problemes: sovint hi ha dues bones centrals (o més) disponibles i cada jugador se'n queda una.

Per a tres jugadors, les tries de les centrals ja tenen més pes. És difícil que a cada torn hi hagi tres centrals bones i per tant un jugador que no estigui atent a la subhasta es pot quedar ràpidament lluny de les primeres places. Power Grid, com a bon joc d'estil alemany, té mecanismes de compensació per ajudar als jugadors que van pitjor. En concret, poden comprar recursos energètics i xarxes de distribució primers, i això els permet obtenir preus més barats. Però si les centrals no són bones (consumeixen massa o distribueixen poc) un jugador quedarà allunyat de les primeres posicions tot i els mecanismes de distribució.


Per tant, per tres jugadors cal tenir present si una central ens interessa o no, o si esperar a que una central que s'està construint aparegui al mercat (passi de la segona línia a la primera). Les centrals eòliques tenen més pes que en el joc de dos jugadors, ja que el mercat de recursos primers es mou més (sobretot el carbó i el petroli) i ens poden conferir avantatge al joc mitjà. Però atenció! El joc de tres jugadors encara té l'estil ràpid i feroç del joc de dos jugadors i no hem de perdre de vista el mapa. El jugador que quedi arraconat en un racó del mapa ho passarà malament al final del joc ja que la inversió en xarxes de distribució serà massa alta i no es podrà situar bé per a l'assalt final de les 17 ciutats per guanyar. Compte doncs, en invertir massa en centrals de llarg termini que poden no arribar a ser rentables.

Per a quatre jugadors, crec que el mapa perd importància. És impossible que hi hagi centrals bones per a tothom a cada torn i cal concentar-se en la subhasta i en quan volem pagar per una central. O decidir que és millor passar i esperar una oportunitat millor. També és important fixar-se en el consum de cada central. Ens podem trobar que el carbó i el petroli es disparin de preu a partir del quart torn i que de cop els residus siguin una opció molt més rendible, o fins i tot l'urani, que no pas en els jocs amb menys jugadors. Les centrals eòliques són adequades al joc mitjà per evitar la inflació dels recursos de carbó i petroli, però no tenen la potència necessària per suplir 17 ciutats sense pagar un cost de compra excessiu. Davant els costos enormes de les centrals, que ens cal actualitzar cada poc temps, els costos d'instal·lació a les ciutats esdevenen secundaris i, sense ignorar-los, podem sacrificar posicionament al mapa a canvi d'una bona operació al mercat de recursos energètics.

Des del meu punt de vista, el joc a 4 jugadors ofereix unes interaccions molt més divertides que amb 2 o 3 jugadors, opcions de joc que potser es gaudeixen millor amb altres jocs. A més, la subhasta i el mercat de recursos energètics obtenen tota la importància i justifiquen plenament el joc. De tota manera, Power Grid és perfectament jugable a 2 o 3, simplement haurem d'adequar l'estratègia a seguir.

Apunts relacionats: